Avui he estat llegint a l'hemeroteca publicacions a la premsa sobre els informes PISA. Un sistema que ha primat enguany als països on els infants no poden realitzar-se com a tals i on les taxes de suïcidis són més altes.
Fins ara el nostre referent idolatrat ha estat Finlàndia. Molts diaris ens fan ressò dels principals trets d’aquest sistema: un barem molt alt per accedir als estudis i a la professió de mestre, però on també es contempla l’empatia, sensibilitat social i habilitats artístiques; l’heterogeneïtat dels alumnes per classe sense separar-los per nivells d’aprenentatge, la gratuïtat del material i el menjar escolar i la baixa ràtio d’alumnes per professor, sols una vintena per classe.
Influenciada pel pensament instaurat en la majoria de nosaltres que associa proporcionalment el mal temps amb les hores dedicades a l’estudi i a la lectura a casa, m’he fixat que el primer país amb una educació no militaritzant i condicions climàtiques semblants a les nostres és Austràlia. Immediatament m’he posat a investigar una mica el sistema educatiu australià, que personalment desconeixia. A continuació us en faré cinc cèntims.
El sistema australià coincideix amb el finlandès amb la característica de pocs alumnes per classe, de quinze a vint. Es té molt en compte per l’avaluació la participació a classe i l’elaboració de treballs. Hi ha una forta implicació dels pares, ja que si el tutor detecta una davallada en el rendiment immediatament cita als pares i busquen junts la causa del problema. Repetir un curs es pot fer legalment, però passa poc sovint, ja que els alumnes ho veuen com una vergonya i s’hi esforcen molt perquè no succeeixi. En els cursos de batxillerat els alumnes poden escollir segons el seu futur universitari i dins d’uns marges, les hores que hi dedicaran a les assignatures. I ara ve una mesura que segurament generarà polèmica, l’existència de les Selectives Schools, on accedeixen els millors a partir d’onze o dotze anys i s’hi exigeix molt més nivell acadèmic per potenciar llurs capacitats.
Queda per una altra ocasió debatre sobre si el què avalua l’informe PISA és el que més ens interessa per la nova societat que ens agradaria a tots i totes crear. Però de moment he intentat donar a conèixer altres idees que sembla que funcionen per almenys reformar el nostre sistema educatiu actual.
La preocupació pels rendiments de l’informe PISA engeguen a casa nostra mesures força dures en la contractació de docents -amb els períodes de prova de tan sols tres mesos- i canvis en les estratègies educatives. En el futur, a l'estudiant se'l valorarà pel que és capaç de fer, més que pel que sap. I això significa canvis en la didàctica. El docent no ha d'entrenar l'alumne perquè aprovi, sinó que ha de centrar l'aprenentatge en l'adquisició de competències. Cada vegada seran més importants les exposicions orals, els projectes de grup, saber buscar la informació.
A veure com es concilia aquesta contradicció PISA amb valorar als alumnes altres competències no considerades ortodoxament “acadèmiques”.
En James Spillane, expert en polítiques educatives dels EUA no deixa gens ben emparat l’informe PISA, ens alerta de què actualment l’educació dóna molta importància a l’avaluació. Molts professors ja solament se centren en què el seu alumnat tregui bones qualificacions a l’informe PISA amb el perill de deixar de banda l’educació que realment interessa que es basa en el desenvolupament humà, la bona voluntat, en crear ciutadans que aportin alguna cosa a la societat.
Us posaré un exemple per tal que s'entenguin els meus arguments. Tots tenim bons records de coses i persones que ens van marcar l'existència de per vida. En el meu cas, no parava de buscar al meu professor de naturals quan tenia 15 anys. Era un d'aquells savis que sabia escriure a la pissarra o dir el que és essencial a les classes. Que sabia fer aparèixer a cada classe aquell punt màgic que et connecta amb les ganes de fer, d'aprendre i de copiar-lo. Vaja, allò que senzillament en diem admiració. El que més m'impactava, no obstant era que en les diferents sortides que fèiem, el professor explicava el nom, les característiques de totes les plantes i arbres que anàvem trobant. Bé doncs, finalment, passats 30 anys, el mite ha caigut en part. Admirable ho serà sempre. Savi ho serà sempre. Però el seu mètode ja no val. Heu sentit a parlar de l'e-learning? Sabeu que hi ha una APP per a telèfon mòbil que t'explica el mateix que aquell professor amb una simple fotografia capturada a l'instant amb una càmera? Està clar, oi? En aquests moments és més important ser competent i creatiu en saber trobar la informació a la xarxa que ser un memoritzador de noms de plantes.
Per concluir demanem:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada